*El medicament prohibit* És el primer cop que parlo de la meva família de manera pública. I és per una situació trista i dolorosa. El meu pare té 67 anys i està a l'UCI. Va entrar per dos dies a l'hospital per tractar una pneumònia associada a la Covid-19 i dilluns farà mes i mig que no surt més enllà de les quatre parets blanques i no el podem veure en persona. *No és futbolista ni polític: treballador de la construcció fins a la jubilació.*

La pneumònia es va complicar amb un limfoma detectat a l'hospital i amb un bacteri intrahospitalari. Fa cinc dies que està a l'UCI i empitjora cada hora que passa. No deixem de tenir esperances que torni a casa, però cada trucada de l'hospital pot ser l'última. M'he confinat amb ma mare i les meves germanes per acompanyar-nos, per passar-ho juntes, per equilibrar la balança del dolor. *Només tenim una demanda: volem veure'l.*

Ens diuen que estan fent tot el possible, que no deixen de provar tot el que tenen al seu abast, que fan tots els esforços. No ho dubtem. *Però ens neguen sistemàticament l'únic medicament que nosaltres li podem administrar: el medicament familiar, el nostre escalf, el nostre amor, la nostra presència.*

Cada dia ens diuen que li canvien de medicament, de dosi, d'unitat, de dieta, de suport respiratori, etc. Si estan fent servir tots els mitjans, volem incloure en el tractament el medicament familiar. *Aquell que pot aportar-li ganes de viure, aquell que pot fer activar alguna endorfina i li canviï la situació clínica.*

Recordo que fa mes i mig que es troba aïllat entre parets blanques i empitjorant dia rere dia i que un bacteri que compromet greument la seva respiració és intrahospitalari. Fa dies que insistim a veure'l de la manera que sigui. Si cal, podem aconseguir vestits de bussejar del color que ens diguin. Si no tenen EPIs, els trobarem. Entenem que si fem servir la mateixa protecció que qualsevol de les persones que el veu diàriament, hauríem de poder entrar. Després cremem la roba i ens dutxem amb gel desinfectant i ens tornem a confinar 15 dies més. Però no creiem que una videotrucada sigui cap substitut del medicament que reclamem.* Tots els professionals amb què parlem ens donen la raó respecte al medicament familiar, però ens diuen que és impossible la nostra visita pel positiu de Covid.*

Demanem veure'l una estona de la manera que ens diguin; a casa ja hem passat la Covid amb ell. El meu pare està al Moisès Broggi i cada dia està més desorientat i depressiu. I paradoxalment, sense que ell deixés de donar positiu, se suposa que ens deixarien entrar per fer una darrera i dramàtica visita de temps i limitacions desconegudes i amb un estat de consciència més que incert. *Si el positiu seria el mateix, per què quan encara hi ha possibilitat de revertir la situació del pacient no és possible una visita amb les proteccions i restriccions que calguin?*

Sabem que el protocol ha canviat en les darreres setmanes i com a mínim aquesta darrera visita ara es permet. Quant de patiment de milers de familiars que no han pogut ni tan sols acomiadar-se d'éssers estimats hauran viscut les entrades dels hospitals? Si amb aquesta pandèmia ens ha quedat clar que hem de posar la vida al centre, també hem de valorar que la mort en forma part i que l'hem de valorar en la mateixa mesura. Potser demà canvia el protocol, o passat demà. Si és tard per nosaltres, no volem que ho sigui pels següents. *No busquem cap excepció.*

Volem que aquest medicament estigui a l'abast de tots els pacients i que el distanciament social i la rentada de mans no sigui la dinàmica imperant a partir d'ara. Busquem una finestra oberta, una escletxa.

Jose Núñez García, amb les meves germanes i la meva mare esperant veure a Miguel Núñez a les portes de l’Hospital Moisès Broggi.

15 de maig de 2020