Editorial

Tristament, no podem deixar enrere el protagonisme de la pandèmia. Ara amb una segona onada que avança, però amb més coneixement sobre la COVID-19.

Les conseqüències encara són imprevisibles. La "classe mitja" es sustenta artificialment en part pel subsidi estatal, ergo europeu. Els més vulnerables, ja desregulats i fora del circuit oficial des de l'any 2008, només opten a la caritat, als bancs d'aliments i als subsidis d'emergència i subsistència. L'economia ha estat sustentada artificialment per a la injecció massiva de crèdit gratuït i compra de deute indesitjable per part del Banc Central Europeu. Però la COVID-19 ho atura tot i desemmascara la crua realitat: Espanya no té fons per afrontar ni un mes d'aturada; té un deute impagable. Només es salva perquè és "too big to fail", massa gran per caure, un impagament fa caure massa creditors. Però la crisis no és local, és global i polièdrica: és climàtica, demogràfica i social. És una crisis sistèmica que ens adverteix dels límits del creixement i de la biosfera. Quedar-se a casa quatre setmanes i consumir només allò imprescindible va fer caure el PIB més d'un 8%, i moderar el consum durant vuit mesos l'ha desplomat al -21%. De fet, nosaltres i els turistes, hem de comprar molt més del que necessitem: més roba, més cotxes, i més oci, perquè allò imprescindible no ho hem deixat de fer. Un altra dada: la caiguda global de la contaminació. Si bé a les grans ciutats s'ha arribat a més del 50%, dies després del confinament total, a l'estiu, s'ha estabilitzat al -10%. La conclusió és que és impossible reduir bé la contaminació si no és a costa d'una aturada extrema de l'economia. L'única sortida és un canvi tecnològic de les fonts energètiques..., cosa que ens porta a uns conceptes que caldrà anar paint: el decreixement demogràfic i econòmic.

A més, una part de les empreses i treballadors han accelerat la transició cap el teletreball. Centenars d'hores guanyades al transport i incorporades a la vida, milers de kilòmetres, accidents, manteniments, peatges i aparcaments estalviats, milers de litres de combustible que no s'han cremat. I per tant, milers d'esmorzars i dinars que no s'han servit, roba de treball que no s'ha venut... Si la nostra feina es pot fer des de Font-rubí, no cal viure a Barcelona, i això obre una oportunitat a la crisis demogràfica que pateixen molts petits pobles: només els cal fibra òptica i serveis. Però compte, si la feina es pot fer bé des de Font-rubí, potser també es pot fer per la meitat de preu des del Perú: hi ha oportunitats i riscos.

També la societat moderna s'haurà instruït davant reptes similars, ho observem en aquesta segona onada amb molts grisos. Tenim aquest cop tractaments més efectius, molta gent va amb mascareta i s'observa una menor virulència de la malaltia. Però davant d'aquest panorama, els més joves, molts d'ells, es senten immunes i troben massa sacrificat perdre un any de la seva joventut, uns anys on la socialització és intrínseca. Malauradament, la relaxació i el cansament també ha aconseguit als no tan joves, i en un extrem hi ha els negacionistes i els que no els dóna la gana.

L'amenaça és aquí i és ben real, ens vénen a sobre restriccions de mobilitat i tancaments que ens afectaran econòmicament i socialment. Esperem que ben aviat la ciència ens solucioni aquest terrible daltabaix i ens puguem tornar a abraçar.