Editorial

La COVID

Tots tenim un ull posat a la barrera, a la línia fina i temporal que ens permetrà deixar enrere aquest 2020: aquesta maledicció, aquest any perdut. I ho farem com si això fos la fi tots els nostres mals i els de la Humanitat en general.

Però el problema no és l’any sinó la pandèmia, i la solució, si més no pel cantó que fa més mal, no és el 2021 sinó la vacuna. I el que passarà a principis del 2021 depen­drà del que estem fent aquest Nadal, i de la capacitat del govern per executar el pla de vacunació. De fet, molts signaríem un estiu normal i poder sortir del 2021 amb satisfacció, i començar a abordar la transformació de la normalitat, no pas per les imposicions d’una pandèmia, sinó per altres crisis menys espectaculars que no per això siguin menys importants d’abordar.

La Covid, per altra banda, ha agreujat la fractura social, fent distincions de rics i pobres dins de les nacions i entre elles mateixes. Unes tenen prou recursos i consciència social per compensar els condemnats a l’atur forçós. No és així a Espanya i a Catalunya i en molts d’altres països. Tothom està en perill, la Covid ha fet molts pobres. Mentrestant, però, els rics tenen més recursos, un coixí sanitari individual més segur, uns barris millors i unes condicions de vida més propícies a la salut i al futur. Només cal resseguir el mapa de Barcelona i el de les grans ciutats. Per posar tan sols un exemple: hi ha molta gent condemnada, si vol subsistir, a la promiscuïtat d’un treball insà i a alhora precari. Com ha passat el confinament en pisos petits i insalubres? I aniríem seguint...

Emigrants

A casa nostra i arreu del món persisteix una altra pandèmia: la dels emigrants que fugen de fam i misèria i que a Badalona han vist com cremava el local on mal­vivien. Però hi ha moltes més Badalona. El remei no depèn de l’eficiència d’uns laboratoris ni de la por del contagi ni d’unes compres massives de vacuna. L’emigració és la malura profunda d’una societat dividida en rics i pobres, en països on l’Occident del progrés exerceix un domini colonial sobre els seus recursos i on s’ha reproduït a nivell intern, l’esquema social que els hem exportat: la fractura entre pocs rics i molts pobres.

Qui ho atura? Quina seria la vacuna? Catalunya s’ha mostrat prou generosa davant d’aquest problema. Però fa feredat afrontar-lo tal com és perquè és difícil trobar una solució, mantenir la pau social i no quedar sol. S’intensifica la por i el malson de la intel·ligència, pel sol fet de pensar un nou ordre mundial que assumís progressivament la condició humana dels pobres. Un ordre que, a Europa, fes complir, com a mínim, amb la taxa que s’havia imposat sobre el nombre d’immigrants assumible; que acceptés el risc de l’efecte crida i hi posés com a remei una política internacional eficaç de més igualtat de tracte i d’intercanvis a nivell polític social i econòmic.

En aquest Nadal la Covid i l’emigració posen a prova la nostra sensibilitat, més enllà de la nostra capacitat de solució. Un primer pas, personal, és sentir-se solidari, per a desprendre’s d’alguna peça significativa del benestar en favor dels més pobres. Caldria aprofitar la petita porció de pau que ens aporta i ens prepara per a d’altres solidaritats.

La redacció