Reproduïm l’entrevista feta pel blog cultural «Labellesa.cat» a l’artista, molt vinculada a Font-rubí, Anna Maria Almirall Germain.

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

--------

De Vilafranca del Penedès és Anna Maria Almirall-Germain, una artista multidisciplinar amb una sòlida base formativa que ella mateixa ens detalla a continuació. A més, és membre de L’Accademia Internazionale Greci-Marino d’Itàlia a la que pertany des de l’any 2006.

Va començar practicant pintura que realitzava executant diverses tècniques. En aquesta disciplina destaca pel seu estil figuratiu; així, podem trobar pintures a l’oli i aquarel·les en les que representa, entre d’altres, temes urbans o paisatgístics. retrats o bodegons.

Va ampliar el seu vessant artístic l’any 2016 quan va entrar en el món de la joieria. Va ser per casualitat, però la va atrapar en veure les possibilitats que se li obrien per poder crear en tres dimensions.

I una cosa porta a l’altra, perquè aquest descobriment la va fer entrar en l’escultura; a fi de comptes, per ella la joieria ja era fer escultura en petita escala.

Tant si realitza obres pictòriques com escultòriques, Almirall-Germain és una artista realista -amb alguna excepció experimental-, per aquest motiu és una bona observadora de la naturalesa, de les seves formes, ja sigui una closca, una fulla o una arrel, així com en els trets humans perquè també és una molt bona representadora de figures. La seva dualitat pintura-escultura s’ha arribat a plasmar fins i tot en la representació del mateix model tant en una obra pictòrica com en una altra escultòrica.

Anna Maria Almirall-Germain ha tingut l’amabilitat de respondre les nostres preguntes:

Ets una artista multidisciplinar, pintora i escultora. Què et va portar a cada una d’aquestes disciplines?

La pintura em va cridar des de molt jove, era una cosa que portava dins, i l’escultura la vaig descobrir fa sis anys i em va atrapar del tot. El que m’agrada més de l’escultura es donar volum a una cosa que en pintura o dibuix es plana. Bé, això no és cert del tot. El que vull dir és que la pintura es plasma sobre una superfície plana. Hi pot haver volum, profunditat, atmosfera … però la superfície on ho fas és plana. En canvi l’escultura és tridimensional, l’obra es pot veure des de totes les perspectives. Són dues activitats artístiques diferents i, com totes les altres disciplines artístiques, tenen potencialitats diferents. Són diferents maneres de plasmar i expressar els sentiments i les emocions, i per tant, es perceben de manera diferent. Com la música, la literatura o les arts visuals.

On vas fer els estudis artístics?

De jove vaig anar a l’escola D’arts i oficis de Tarragona, desprès a l’ Arsenal de Vilafranca del Penedès, del 2001 al 2006 a l’acadèmia de Carme Muset a Barcelona (dibuix de model), del 2016 al 2020 a la Universitat de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona, posteriorment un curs al taller de Jorge Egea.

Recordes quin va ser el teu primer quadre?

Em sembla recordar que va ser un paisatge.

I la teva primera escultura?

Una copia d’una Venus en petit.

Com ha sigut la teva trajectòria estilística? Has fet sempre figuració?

En un principi en la pintura era d’un estil figuratiu amb pinzellada solta, darrerament estic fent un canvi cap un estil més conceptual però partint sempre d’una base realista. Certament hi ha hagut una evolució. Com tot i tothom a la vida, hi ha una evolució. Penso que l’art en general, les disciplines artístiques, siguin les que siguin, han de plasmar la realitat. Però la realitat no és només allò que veiem. Es allò que sentim, és allò que pensem, que imaginem, que ens emociona, que ens commou i també allò que ens angoixa.

Com et definiries com artista?

La meva tendència inicial és figurativa i realista tant amb la pintura com en l’escultura. M’agrada observar la realitat, copsar-ne l’essència i desprès plasmar-ho a les meves obres. Però, com he dit abans, la realitat no és només allò que veiem, és bàsicament allò que sentim. Davant una mateixa escena, per exemple davant d’una fotografia, no tothom hi veiem el mateix. Hi ha qui hi veu una tragèdia, hi ha qui hi veu un problema, hi ha qui hi veu una misèria, hi ha qui hi veu angoixa, desesperació, amor, resignació, indiferència … I hi ha qui no hi veu res. Jo vull plasmar les meves emocions, el que em provoca aquell instant, aquella imatge, aquella escena. Una visió personal i única que depèn tant del que veig com del com ho veig i del com ho sento en aquell moment.

Què és el que més t’inspira per decidir-te a pintar un determinat quadre? la llum? l’atmosfera?…

M’ha de cridar el motiu, la distribució dels volums, de les ombres i les llums, el conjunt de tot és l’atmosfera tant interior com exterior, tant del que veig com del que sento, són una sèrie d’emocions…. la calma d’un paisatge, la ràbia d’uns núvols, la desesperació d’un captaire…

I què t’inspira per fer una determinada escultura?

La dificultat tant de la pintura com de l’escultura és que en el fons és estàtica. Es la plasmació d’un moment i en aquell moment s’ha de saber expressar una emoció continuada, dinàmica, que atrapi a l’espectador i el faci reflexionar de la mateixa manera que m’ho ha fet a mi.

Què busques amb la teva expressió artística, sigui a través de la pintura o de l’escultura?

Busco l’expressió dels meus sentiments, que l’espectador també en gaudeixi i que capti aquestes sensacions o unes altres.

Quin creus que ha de ser el sentit de l’art? Denúncia, expressió de sentiments, una barreja de tot plegat?

Per mi, el sentit de l’art ha de ser el que desitgi cada artista. Hi ha una funció purament lúdica o costumista moltes vegades per descriure la societat, els costums, les guerres … Per exemple escenes de cacera, de famílies reials, de grans personatges, de batalles i rendicions … en part era com el fotoperiodisme actual.

També hi ha una funció més reivindicativa i de denúncia i també d’inconformisme entre moltes altres. Tenim tants exemples… Goya amb els Afusellaments del 3 de maig, la sèrie negra …, Picasso amb el Gernika, representant l’horror de la guerra, La llibertat guiant al poble, de Delacroix, La càrrega de Ramon Casas… i tants d’altres.

I també hi ha un aspecte més de plasmació de sentiments individuals (i no només ja que aspiren a ser universals) com El crit de Munch, El petó de Klimt, El suïcidi de Manet, La morfinòmana de Russinyol…

Per mi l’art ha de tenir una funció social, ja que si no és així no tindria sentit. Però aquesta funció social pot tenir múltiples formes i múltiples expressions i depèn de cada artista i de cada moment, de cada circumstància, de com cadascú vulgui expressar-ho.

Portes molts anys exposant, tant aquí com a l’estranger. De les exposicions que has celebrat, quina consideres que ha sigut més important per tu?

Em va fer molta il·lusió quan a Beziers em van donar una medalla d’or per un bodegó. En escultura, quan em van donar el primer premi al ARDHARA a Canyelles per “Somni”.

Quin és el teu procediment pictòric més habitual? Com crees un quadre?

Faig un esbós previ amb pinzell, observo el motiu, mentalment situo els volums, seguidament taco les ombres i les llums, el quadre va evolucionant simultàniament, passant d’un costat a l’altre comprovant els valors del color. El deixo reposar i el reprenc després d’un temps. Sempre canvia i hi veus noves possibilitats.

I una escultura?

Observo el motiu, normalment el dibuixo en un paper des de diversos punts de vista per veure les dificultats en les que em puc trobar i com solucionar-les, seguidament preparo els volums per separat i vaig fent la composició.

Quins són els teus pintors favorits o els que més t’han influït?

M’agraden els impressionistes i post-impressionistes per l’estudi que van fer sobre la gamma cromàtica simple. Sorolla per l’estudi de la llum, els luministes catalans com Santiago Rusiñol, Martí Alsina, Ramon Casas…

Dels clàssics i dels renaixentistes també se n’aprèn molt. De tothom se n’aprèn molt.

I els escultors que et poden haver influït?

M’agraden Rodin, Josep Llimona, Josep Clarà, Rosa Serra, Miquel Blay, i els clàssics Miquel Àngel, Bernini…

T’han inspirat altres disciplines artístiques? Música, cinema…?

El que realment m’inspira és la vida: la mirada d’un nen, els embassaments buits, la natura, les imatges d’una guerra, la por d’uns refugiats, la desesperació d’un captaire, el capvespre…

Com ha afectat la pandèmia a la teva activitat creativa?

Per sort no ho va agafar ningú de casa, i vaig poder treballar molt, va ser una etapa molt creativa per mi però a la vegada molt angoixant i incerta.

Creus que un artista neix artista o és un tarannà que aflora per les circumstància de cadascú?

Penso que s’hi neix, encara que hi deu haver de tot. Ho dic en el sentit de la sensibilitat. Ha d’haver-hi una certa sensibilitat per ser artista. Siguis bo o dolent, millor o pitjor (això ho decideixen les circumstàncies), sinó es té una certa sensibilitat emocional, no és pot ser artista.

Per acabar, algunes qüestions sobre els teus gustos: quin és el teu escriptor o llibre favorit?

No parlaré de clàssics ni d’escriptors consagrats, ni tampoc de mediàtics. Potser un dels llibres que més m’ha agradat i que em sembla molt inspirador és “Monterapia. Cuesta arriba se piensa mejor” de Juanjo Garbizu.

Es un llibre que ens ensenya que el camí no és el mateix d’anada que el de tornada; que la perspectiva és diferent, com ho són els colors, la llum, les olors. Que no és el mateix anar sol que acompanyat; que a les persones no les coneixes mai del tot, les coneixes en els moments més crítics i difícils. Ens fa reflexionar sobre la inutilitat de moltes coses que creiem imprescindibles, també que, malgrat no assoleixis l’objectiu, el més important sempre és el camí i el que et pugui ensenyar. No arribar al cim d’una muntanya no és un fracàs, pots gaudir molt fins on has arribat.

I el teu músic o estil musical preferit?

M’agrada el jazz, la musica clàssica, el pop simfònic i la música italiana.

Una pel·lícula o un director de cinema?

Em va agradar molt Dersu Uzala, d’Akira Kurosawa.

I l’última pregunta: quin consell donaries als que estan començant en el món de la creació artística?

Que estudiïn els clàssics, que siguin perseverants i creatius, que intentin no copiar, que investiguin, que siguin ells mateixos. I que no pensin que podran viure d’això.

Almirall-Germain combina la seva activitat artística amb la docent impartint tallers.

El seu web és https://almirallgermain.cat/ i el seu perfil d’Instagram https://www.instagram.com/almirallgermain/