El passat 24 de setembre es va fer a Guardiola una xerrada sobre l’Economia del Bé Comú (EBC) organitzada per l’associació Empelt. L’EBC és una alternativa a l’economia convencional avui dominant que té com objectiu la maximització del benestar de totes les persones i no la maximització del benefici excloent de l’activitat econòmica les externalitats negatives socials i mediambientals. A Catalunya hi ha associacions de l’EBC a les ciutats de Barcelona, Girona i Terrassa (a la qual pertanyo). I tenim la ciutat de Rubí declarada pel Ple de l’Ajuntament municipi del Bé Comú.

Per entendre el missatge d’aquesta alternativa econòmica prefereixo convidar-vos a participar en la següent reflexió en lloc de presentar els seus principis i la manera de posar-los en pràctica, objecte de l’esmentada xerrada.

A tothom li agrada que el tractin amb respecte i apreci, poder confiar en les persones, rebre ajuda quan es demana i gaudir d’un entorn natural, sobretot quan estem arrelats a un lloc. Ens sembla la cosa més natural del món compartir uns valors amb les persones que estimem i convivim, perquè sense aquests valors no seria possible sentir-nos partícips d’una comunitat, ja sigui la nostra família, un grup d’amics, els companys de feina o els veïns del nostre poble. Tanmateix quan pensem l’economia i els negocis sembla que oblidem allò que ens agrada i valorem positivament en les relacions personals.

Certament el comportament de les empreses no és el mateix que el de les persones. Fins i tot el comportament d’una persona no és el mateix quan tracta a un familiar o a un amic que quan tracta, com a treballador o propietari d’una empresa, als altres actors econòmics, ja siguin clients, proveïdors, l’administració o la societat. Als negocis cadascun busca el seu interès particular i vol treure el màxim profit. Si aquest principi d’utilitat presidís les relacions familiars, amistoses i socials en general, aleshores les acabaríem perdent. Imagina per un moment que no vulguis fer cap sacrifici per un fill o cap favor a un amic si no t’assegures un retorn immediat i superior al benefici generat. Sense empatia, fraternitat, compassió i solidaritat no seria possible tenir família ni tampoc amics.

I per què no podem pensar el funcionament d’una empresa i les relacions entre les empreses i els diversos actors econòmics amb aquests mateixos valors? Per què si no fem mal o perjudiquem a algú o al nostre medi aleshores no guanyem tants diners? Per què si no destruïm els nostres competidors aleshores no podem seguir creixent econòmicament per guanyar més diners? Si la resposta a aquestes preguntes és afirmativa, el que estem dient és que si prenem els diners com al fi superior de les nostres vides, aleshores acabarem justificant qualsevol mitjà per assolir-ho. Però perquè no prendre els diners com a mitjà i no com a fi, perquè aleshores podríem pensar l’economia i l’empresa amb els mateixos valors que acceptem de bon grat en les nostres relacions personals.

Fer-se aquestes preguntes i pensar d’una manera alternativa a la convencional és el que ens permet posicionar-nos críticament davant de tot allò que se’ns imposa per la força del costum o de l’autoritat i no de la veritat. Perquè fer que els negocis hagin girat l’esquena als valors i que nosaltres quan participem dels mateixos negocis ens oblidem dels valors no és cap descoberta d’una llei universal de l’activitat econòmica, sinó una opció ideològica que convé només a qui més té i vol mantenir els seus privilegis reproduint les situacions dels menys afavorits. Cal advertir que la riquesa i la pobresa tenen una relació inversament proporcional: quants més beneficis té una gran empresa transnacional, més es reprodueix la pobresa en els països que els proveeixen de mà d’obra barata. No hauríem d’oblidar que en les darreres dècades, segons l’ONU, la pobresa i les desigualtats han augmentat arreu del món.

Per a la major part de les persones el que és més convenient i els permet sortir guanyant sempre és el bé comú. Perquè si la totalitat de la societat ha assolit unes condicions comunes de benestar, això representa que el benestar és vàlid per a tothom i que ningú quedarà exclòs del mateix, que no dependrà de la loteria natural o social de cada persona, sinó de la voluntat del conjunt de la societat. I és tot just això el que ens convida a pensar i a dur a la pràctica l’EBC.

Fèlix Pardo, membre de l’EBC