Les eleccions al Congreso i al Senado potser s’hauran de repetir però sembla que, de moment, s’ha aturat l’extrema dreta.

Bona part de la població ha utilitzat el seu vot per a una funció defensiva, bloquejant. Molts no han pogut triar la millor oferta: el programa més favorable als seus interessos. D’altres ja s’han cansat d’inútils, farsants i de discursos de la por, i de no trobar qui defensi de debò els seus interessos.

La participació ha baixat respecte les eleccions espanyoles del 2019 a Catalunya. Els vots nuls i en blanc s’han incrementat un 28%. Sembla que, malgrat les pressions mediàtiques per empènyer a votar, molts han decidit dir prou, i és evident que això ha afectat a la inactiva classe política independentista. Paradoxalment la clau del govern ha quedat en mans de la teòricament més bel·ligerant facció independentista: Junts. La formació post-convergent, cada cop menys post-convergent, ha anat deixant llast – Unió, PDeCat... – però encara hi perviuen dues ànimes. Tot i així sembla que les mirades, i per tant el poder, es dirigeixen a Waterloo. Veurem en breu si hi ha un preu acceptable pel president Puigdemont per investir Sánchez, o hi ha un preu acceptable pel PSOE per deixar-se investir. El que està clar és que no hi ha cap preu acceptable pels independentistes que Junts pugui adquirir i que el PSOE pugui acceptar. Són anhels inacceptables per Espanya, llavors s’han d’imposar, s’han de forçar. Posem d’una vegada totes les cartes sobre la taula i que es dirigeixin als ciutadans tractant-los com adults. Algunes formacions com el PDeCat ja ho han fet, han parlat clar, però desvinculant-se dels anhels independentistes, i han desaparegut.

Algunes formacions com el PDeCat ja ho han fet, han parlat clar, però desvinculant-se dels anhels independentistes, i han desaparegut.

D’altres com Impulsem Penedès també han abandonat discursos on s’hi sentien incòmodes i han decidit pactar de nou amb el PSC al Consell Comarcal i, aparentment de manera deslleial, a la Diputació de Barcelona, deixant el seu teòric soci - Junts per Catalunya- amb un pam de nas. El pacte Junts-PSC del 2019, tant criticat per ERC i per molts independentistes a la diputació, ha estat bloquejat davant la perspectiva abstencionista a les generals, però l’alcalde de Torrelles i el d’Igualada van anar per lliure i van entrar al govern provincial. ERC ha esperat que passessin les eleccions generals per sumar-s’hi: tothom ha pujat al carro dels diners i el poder, qui se’n recordarà d’aquí quatre anys?

D’altres com Impulsem Penedès han decidit pactar de nou amb el PSC al Consell Comarcal i, aparentment de manera deslleial, a la Diputació de Barcelona, deixant a Junts per Catalunya amb un pam de nas.

Tothom esgrimirà els seus arguments i les seves raons. La pila de diners i beneficis que puguem treure amb un pacte a la Moncloa, al Parlament o a la Diputació, el peix al cove, seran la justificació... però mentrestant aquí tothom pateix infrafinaçament crònic, desatenció al dret a decidir la llibertat del seu país, l’atac a la llengua i la incessant repressió penal. Desatendre aquest català mig que demana coherència, determinació, unitat i resultats és una equivocació. L’engany ja veuen que no es pot allargar... ara doncs caretes fora: política de terra cremada.