El passat 24 de setembre, en el marc del cicle d’aigua organitzat per l’associació Empelt, vaig donar una xerrada a Guardiola sobre una gestió d’aigua orientada a la restauració del cicle d’aigua i la regeneració d’ecosistemes. Per una part, volia transmetre les meves experiències amb mètodes de gestió d’aigua pluvial i residual aplicades a diferents ecoaldees i per una altra, desitjava crear un lloc de trobada i intercanvi per a tothom interessat en aquests temes.

Per explicar d’on sorgeixen els reptes que estem vivint relacionats amb l’aigua vaig començar introduint el cicle d’aigua sa o complet (Víctor Schauberger) i com es converteix en un cicle d’aigua trencat que provoca un clima alterat en què sequeres i inundacions es van alternant contínuament. Sovint els efectes del cicle d’aigua interromput estan relacionats amb una gestió humana de l’aigua perjudicial com la desforestació o la impermeabilització del sòl. Però afortunadament existeixen mètodes provats a la pràctica que deixen revertir aquesta tendència en pocs anys.

Un exemple que em va impressionar molt és el paisatge de retenció d’aigües pluvials que vaig conèixer a l’ecoaldea de Tamera on viuen uns 200 habitants en una finca de 145ha. Està ubicada al sud de Portugal (Beja, Alentejo) i segons l’Institut Portuguès del Mar i l'Atmosfera també ha patit de mesos de sequera extrema aquest any presentant amb una mitjana de precipitacions anuals de 453 mm (NOAA, 1988-2017) unes condicions climàtiques comparables amb les del nostre municipi. El 2006 abans de començar el projecte, Tamera patia d’una tendència important d'erosió i desertificació. Tamera va aconseguir contrarestar aquesta tendència en només tres anys construint diversos espais de retenció d’aigua que els ha permès aconseguir un subministrament autònom d’aigua i reomplir les aigües soterrànies així com regenerar la capa superficial del sòl, els boscos, les pastures, millorar el rendiment de les collites i augmentar la diversitat d’espècies silvestres. A diferència d’un embassament, l’aigua en un espai de retenció no s’aïlla de la terra perquè pugui infiltrar-se lentament la terra. Tanmateix, l’aigua no es recull de forma centralitzada, sinó que es manté en moltes conques de retenció per tal d’emplenar les aigües soterrànies a tot el territori. A més la forma dels espais de retenció es caracteritza per adaptar-se a la topografia natural, procurant que l’aigua es pugui moure segons la seva naturalesa perquè no es podreixi sinó que es conservi fresca i saludable.

Un altre exemple que vaig voler destacar és la gestió d’aigües residuals a l'ecoaldea Sieben Linden situada al nord d’Alemanya on conviuen uns 150 residents en una finca de 100 ha. Seguint l’objectiu de posar en pràctica estils de vida més sostenibles va aconseguir baixar el consum d'aigua a uns 60 litres per persona al dia que és la meitat de la mitjana nacional. Això es deu en gran part a què l'ecoaldea només disposa de lavabos de separació en sec de manera que ni es gasta aigua de vàter ni es produeixen aigües negres amb femtes. Freqüentment es parla de la pol·lució d’aigües per residus industrials, pesticides i medicaments, però no gaire del greu impacte contaminant de les aigües negres. Depurar-les te un cost molt alt, a més del cost de la pèrdua de nutrients potencials com minerals que no s’aprofiten. A Sieben Linden l’orina i aigües grises es purifiquen a una depuradora vegetal i un cop netes serveixen per regar l’hort. Les femtes es tracten durant un procés de tres anys en una instal·lació de compostatge homologada oficialment i la terra de compost s’utilitza per plantar arbres. Tot plegat resulta en un concepte sanitari sostenible i molt rendible.

A la xerrada va seguir un col·loqui que tenia la intenció d’esbrinar com poden conviure a Font-rubí diversos condicionants, interessos i necessitats al voltant de l’aigua a més de compartir experiències i visions de projectes locals. Ramon Torrents, de l’ADF de Font-rubí que està impulsant realitzar un nou gran dipòsit d’aigua a Font-rubí de baix, va proposar un mosaic d’infraestructures per contrarestar la paradoxa de quants més incendis s’extingeixen més massa forestal s’acumula incrementant el risc dels grans incendis. Soszig Darnay, presidenta de Cepvi, Centre d’Estudis del Paisatge Vitivinícola que està promovent el projecte d’arquitectura hídrica efímera “Aguait”, va parlar per exemple del problema del relleu generacional dels agricultors a partir de 2030 i la possible entrada de més grans inversors reticents a assumir el cost de regenerar ecosistemes, i de la necessitat d’adequar els recursos d’aigua més enllà de les necessitats humanes per la supervivència dels animals que ja no troben fonts naturals per beure.

En la discussió amb el públic que va omplir tota la sala es va parlar entre altres coses de la influència creixent d’interessos urbans sobre les tradicions rurals o de la barrera de la propietat privada en la gestió de boscos i recursos hídrics, un condicionant que requereix més responsabilitat individual i alhora més iniciatives comunals que els impliquin. Els assistents interessats a parlar dels seus projectes locals i fer alguna que altra consulta ho van fer després de la xerrada amb la copa de cava en mà. Van assegurar que la xerrada els va donar moltes idees que aplicarien als seus projectes, i espero que en aquest sentit aviat puguem continuar compartint coneixements i experiències per fer-nos costat en enriquir el nostre territori amb noves fonts i recursos d’aigua.

Trobareu més informació aquí: sobre Tamera (https://www.tamera.org/wp-content/uploads/B2-El-Secreto-Del-Agua-Como-Base-Para-Una-Nueva-Tierra-Espanol.pdf   i https://www.youtube.com/watch?v=7-FpXvI-Sn8 ) i sobre “El rebelde agrario” Sepp Holzer (https://www.youtube.com/watch?v=3b3CLKDqwJI )