“Al meu país la pluja no sap ploure”, cantava en Raimon al seu País Valencià natal.

Deu ser difícil ensenyar a la pluja a ploure bé. Un, que s'ha dedicat tota la vida a la docència, no sabria per on començar. Potser començaria, amb tota la modèstia del món, fent pedagogia. Intentant explicar a la gent les conseqüències del model de vida que portem als països desenvolupats des de fa dècades i com aquest afecta el medi ambient.

Segurament trobaria gent raonable que entendria els arguments i estaria o no disposada a modificar alguns dels seus costums de vida, però també trobaria gent que negaria les explicacions en base a la desinformació/intoxicació/mala fe o estupidesa, i parlaria de contubernis de poders internacionals que bla, bla, bla... allò que se'n diu negacionistes.

Doncs bé, ara tenim un negacionista que ha conquerit un dels llocs més influents de la política internacional, la presidència dels Estats Units. Sí, un delinqüent confés amb més de trenta causes obertes per la justícia del seu país, que ara evidentment s'encarregarà de saldar per la via de la immunitat presidencial. Desolador, dramàtic... però cert.

La majoria dels votants han passat per alt o no han volgut assabentar-se de la catadura/caradura moral del personatge. Sembla que la influència de la IA (intel·ligència artificial) i els algoritmes ha fet la seva tasca.

És difícil ensenyar a ploure a la pluja, però no és més fàcil ensenyar a la gent a pensar i a votar correctament. No estem tan lluny a l'Estat espanyol. Tota la cerimònia de la confusió que han orquestrat els partits negacionistes amb el drama de la DANA ens convida a pensar en la frase: al meu país els votants no saben votar.

La Granada, 7 de novembre de 2024

Rafa Higueras