A l’agost, en plena onada de calor i de focs arreu de la península, sorgeixin una colla d’experts que opinen a tor i a dret sobretot, lo diví i lo humà i, que repeteixen d’una manera malaltissa i ignorant els típics tòpics de conversa buida en continguts, i totalment mancada d’objectius, més enllà del cobrament per la xarrera.

Així ens troben amb frases fetes, tòpics, com “el foc s’apaga a l’hivern”, “el bosc no està gestionat”, “la pagesia marxa del camp, cal comprar-productes locals”, “és clau que els ramats mengin la biomassa al bosc per prevenir els incendis”…, i això serveix per al món, tot ell, o pel municipi, com si no n’hi hagués grans diferències d’espai, temps, model socioeconòmic i en la propietat i en la Catalunya del segle XXI.

Anem pam a pam:

El KM0 i els productes de proximitat / la pagesia marxa del camp

L’agricultura avui no és de subsistència, és una via de negoci local o internacional, pensat per donar viabilitat econòmica a les explotacions, amb molt compromís, però amb poc romanticisme. És un ofici.

La producció de proximitat, el km 0, és una mentida publicitària, total, tant és així que fins i tot la UE ha promogut lleis anti Greenwashing, ja que conceptes com aquest ni afavoreixen ni al productor, ni al consumidor (suggereixo fer ara i aquí, un àpat de proximitat a base d’alvocats amb quinoa, salmó, amb carxofes, kiwis i un cafetó per acabar).

El bosc no està gestionat.

El bosc majoritàriament és privat, i per tant la seva gestió es basa en la subjectivitat de qui el té i perquè, el que tot i rebre subvencions i ajudes públiques, manté la mateixa gestió privada, entenc que amb el benentès de modular un paisatge forestal resilient per tothom.

La productivitat de la coberta forestal mediterrània es baixa en quantitat i en temps de tornada (la sequera i la temperatura així ho condicionen), per tant, es pot ser imaginatiu, emprenedor… però compta no fem aquí amb coses dalla, per emprar més enllà.

Els ramats i la prevenció d’incendis

Els ramats, majoritàriament ovins en el món mediterrani, requereixen personal i instal·lacions, matèria verda (no mengen fusta)… i sobretot una ciutadania disposada a comprar els seus productes derivats (carn, llet, formatge, llana…). Per tant, primer cal regenerar el bosc, generar ramats i pastors, instal·lacions de guarda, cura i transformació de productes…, però al mateix nivell els consumidors, i aquests ara estan per l’alimentació de baix impacte animal.

Els focs s’apaguen a l’hivern

He deixat pel final, la frase que va tenir èxit fa molts anys “els focs s’apaguen a l’hivern”, abans que la nova realitat climàtica fos ben present arreu i mostrés una conducta evolutiva creixent vers l’increment de temperatura i la sequera, que desmunta totalment la pretesa seguretat hivernal enfront del foc, com tantes vegades i en tants llocs i des de fa temps se’ns ha explicat (GRAF-GENCAT, CTFC, CREAF, IRTA, UB…).

Comentaris molt personals

Em permeto dos comentaris extraordinàriament particulars, per una part reduir sinó eliminar els tertulians sense coneixements i ofici, i per altre i molt important, considerar que el problema dels focs, de la sequera, de les onades de calor… tenen un aspecte molt visible, la realitat climàtica, que no és la causa, és la conseqüència d’un sistema socioeconòmic incompatible amb la vida de tothom ara i en el futur.

No es tracta de descriure el problema i queixar-se enfront de les administracions respecte d’aquest, cal un compromís real i total, individual i col·lectiu, avui potser només per sentir-nos bé, però amb la seguretat que la majoria dels nostres successors (fills, nets, besnets, ...) podran viure i gaudir.

Els típics tòpics, seguint a Josep Pla, s’anomenen collonades. Compte, si-ús-plau!